sábado, 24 de septiembre de 2011

Carta tramesa als presidents dels grups parlamentaris.





Conscient que només sóc un ciutadà, per alguns de vosaltres, tant sols un vot que compta un cop cada quatre anys, quan venen eleccions, m'adreço a vosaltres, il·lustres diputats i diputades, fent un acte de denúncia, un més dels que vinc fent des de l'any 2005, remeten-los el resum històric, (escrit l'octubre del 2010) d'una empresa familiar, “Autos Riera de Blanes 1914”, que, amb quatre generacions, aviat celebraria cent anys.

Si el llegiu, (casmontpuro.blogspot.com) trobareu el relat d'un home indignat i estafat. Un ciutadà d'una societat cansada de tanta hipocresia, mentides i corrupció.

Als anys vuitanta, varem ser víctimes de l'estafa d'un diputat d'aquest “parlament”. Nosaltres, sense voler fer soroll, varem denunciar, demanant ajut al seu pare i patró polític de partit. Aleshores , també “president de la Generalitat de Catalunya” que fent ús del ser poder , el va encobrir, desprestigiant aquest “parlament” i la “democràcia”.

A nosaltres, aquests fets, a més d'acabar am la vella i estimada empresa i el patrimoni familiar, ens varen provocar unes ferides que, per la nostra dignitat i memòria històrica, només per això, volem que sàpiguen, ara, fent tant soroll com calgui.

Vosaltres que teniu l'honor de ser diputats, teniu l'obligació de treballar, no només per els interessos del vostre partit i els seus patrons, sinó també i sobretot, per aquest país i els seus ciutadans, i per dignificar el “parlament de Catalunya”, l'institució més sagrada de la democràcia.

El proper octubre, farà quaranta anys que aquell gran “català universal”, el mestre Pau Casals, estrenava “l'himne de les nacions unides”, al temps que rebia “la medalla de la pau” a la seu de la ONU de Nova York. En aquell acte, va dirigir als assistents un breu discurs del que s'ha fet famós la frase “ I am a catalan”. Va dir, “ jo sóc Català”. Catalunya avui es una província d'Espanya, però que ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més que gran del món. Ús explicaré perquè. Catalunya va tenir el primer parlament, molt abans que Anglaterra....

Una salutació.



Dionís Riera Mòran
D.N.I 40234274 Y
Bústia C. 89 Tel 690871526
17243 - Llambilles - El Gironés.

lunes, 19 de septiembre de 2011

Resum Històric


AUTOS RIERA DE BLANES (1914–1998)

RESUM HISTÒRIC

Nascut a blanes el 1941, sóc la tercera de quatre generacions, dedicades al transport, la conducció i la mecànica d'automòbils i els viatges. L'any 1912 es va instal·lar a Blanes “Dionís Riera i Dagas” (Rabós d'Empordà 1877 – Blanes 1955) amb la professió de ferrer i forjador, i l'activitat de, a més de ferrar els animals, construir eines i carruatges per a l'agricultura. Però “Dionís Riera” ,”l'avi Riera”, tenia, també, una gran afició per els vehicles automòbils, que tot just començaven a fabricar-se i circular, i que, com una evolució natural, va fer que l'any 1914 ja sigues la seva activitat principal.



L'avi Riera era un home de caràcter , observador, encuriosit de tot, de poques paraules, ordenat i treballador, també tocat per la tramuntana, que va preveure l'evolució de la mobilitat de coses i persones, i el seu caràcter social i humà. Va ser una afició-passió que va exercir amb professionalitat i que va saber encomanar a les demés generacions, només com a exemple, dos dels seus consells: Hauràs de treballar, tria la feina que mes t'agradi, fes-la ben feta, i , si pots, guanyat-hi la vida. L'altre: tinguent la raó i amb la veritat, no et deixis trepitjar mai per ningú. Mai va insinuar res que tingués a veure amb la usura o l'especulació.

Fins al cop d'estat franquista del 36, les activitats principals de l'empresa varen ser les fires i els mercats, que tenien gran activitat de persones i mercaderies, les excursions, els desplaçaments d'activitats esportives i culturals, essent pioners en viatges de llargues distàncies, també, els transports d'obrers de la fabrica SAFA, així com el servei de taxi, i els de camions i camionetes, de manera que donaven servei a totes les necessitats de mobilitat de transport de la gent de Blanes i les poblacions veïnes.

La guerra ho va capgirar tot. Seguint les ordenances del “Govern de la República”, tots els vehicles varen quedar col·lectivitzats. Al acabar la guerra, instaurada la dictadura, els cotxes que quedaren eren ferralla, i no hi havia material nou per suplir-los. Dels tres germans varons de la 2a generació, només en quedava un, en Dionís, el meu pare, que, entre el servei militar, era de la quinta del 35, després, soldat de la república durant la guerra, i, al final, presoner en camps de concentració franquistes, havia passat cinc anys fora de casa. Els va caldre molt d'esforç i enginy per fer funcionar amb certa fiabilitat i seguretat els cotxes que havien retornat a l'empresa.

Que no eren “adictos al régimen” ho varen deixar clar des del principi. El primer inspector que es va presentar al despatx, un tal “Don Fernando”, va anar a petar, ell i cartera, dins del garatge, no només per haver interromput maleducadament una conversa, parlant en castellà, sinó perquè era un representant, d'aquell dictador, d'aquell “assassí bajo palio”, que havia deixat un país a la ruïna, amb fam i desolació, eliminant la majoria de la joventut, el mes preuat de tota la societat. Aquesta “no adicción”, els va passar factura, perquè, tinguen-hi tot el dret, ja que tenien les concessions de fires, i mercats des de feia anys, no van aconseguir cap nova concessió oficial de “línies regulars de viatgers” que sol·licitaven, al revés d'algunes empreses de la competència que, “addictes” varen aconseguir “concesiones toleradas” . Però, per a la nostra joventut, aquella grisa etapa també va tenir moments divertits, fent entremaliadures amb tot el que feia tuf de franquisme, amb tots aquells personatges que, sense cap vergonya, s'havien canviat de camisa, i de la mateixa manera que, mort al llit aquell assassí, varen reconvertir-se en “demòcrates de tota la vida”.

Entre el 13 i 16 anys, conduïa la meva moto, una Peugeot de 125 c.c., amb el “permís Seco”, era una autorització verbal i condicionada, del capità de la Guàrdia Civil, el Capitán Seco, que anul·lava la prohibició de conduir que m'havia imposat el Ple de l'Ajuntament de Blanes. Aquest oficial no va voler quedar-se sense transport, doncs jo l'hi feia de taxi, per anar a la seva “Casa Quartel” quan perdia l'autobús cap a l'estació. La 'experiència més extraordinària, la vaig tenir l'onze de novembre del 1973, poc abans de l'atemptat contra en “Carrero Blanco”, quan encara es feien execucions, com la d'en “Puig Antich”, que transportant membres de la clandestina “Assemblea de Catalunya” en dos autocars varem ser detinguts, interrogats i hostiats, el cotxes varen quedar intervinguts i nosaltres, jutjats després de passar uns dies a la famosa seu dels “grisos” de “brigada social” a la “Via Laietana” barcelonina.

L'Empresa mai volgué ser gran, cap de les quatre generacions hagués volgut deixar de ser xofer per a nomes ser empresari. Tots varem competir, entre nosaltres, per a ser els millors en conèixer les maquines i conduir-les a la perfecció, respectant totes les normes de transit, “l'art de la perfecta conducció” que, ara, tant malament es practica en aquest país.

A partir de l'any 1965, i varen haver-hi força canvis a la família i l'empresa. Ens varem dedicar només als autocars. L'activitat dels mercats havia anat de baixa, i els viatges, en especial els circuits de llargues distàncies, varen agafar una gran embranzida, per el canvi de costums i la millora de l'economia i, sobretot, perquè la majoria de transportistes, no els volien fer aquests viatges per la poca fiabilitat que els vehicles de l'època els mereixien. Va se llavors que va començar una història iniciada l'any 1967 i que ho havia de capgirar tot i havia de provocar la fi de “Autos Riera de Blanes 1914”, tal com resa un diploma concedit per “la Cambra de Comerç de Girona” l'any 1998, fet que es va produir aquest mateix any.



Aquest any 1967 vaig conèixer en “Pitu” i l'any següent vam fer el primer viatge junts. Aquí va començar una relació empresarial, ell com a agent de viatges, jo com a transportista, que va durar fins l'any 1985. En “Pitu” tal com se'l coneixia popularment, era en “Josep Montalat i Cufí” (Figueres 1928-1995) home casat i amb 4 fills. La seva gran afició era el teatre, ell mateix era comediant. Molt relacionat amb “el patronat de la catequística”, del que va ser president. També amb els ateneus. Amb els orígens laborals a la banca, va entrar al mon dels viatges de la ma d'un capellà, fent peregrinacions. Més tard, va crear la seva pròpia agencia, “Viages Ibertrans S.A.” que tenia la llicencia d'activitat “G.A.T 423”, amb seu central a Figueres i sucursal a Barcelona. Una societat familiar d'ell mateix, com a director gerent, la seva dona, “Carmen Coll Soms”, i el seu fill gran “Joan Montalat Coll” com a accionistes. Aquesta nostra relació comercial mai va ser fàcil, al contrari, es una historia apassionant, que necessitaria molt espai i temps per a explicar-la.

Iniciada la democràcia, allò que havia de fer realitat totes la nostres il·lusions i esperances ciutadanes, en “Pitu” que havia sigut fundador de C.D.C., el partit polític d'en “Jordi Pujol” el “pujolisme”, a Figueres, va anar a les llistes electorals de l'ajuntament d'aquest municipi i va sortir elegit regidor (1979 a 1983). Més tard, algun il·luminat el va posar a les llistes electorals per al “Parlament de Catalunya” (l'any 1984) i, també, va sortir elegit diputat per “l'Alt Empordà” al “Parlament”, la institució més sagrada d'un país en democràcia. En “Pitu”, amb el tractament d'il·lustre senyor”, entrant a l'història del partit d'en “Jordi Pujol” el “pujolisme”, que d'aquesta manera es convertia en el seu pare i patró polític, moral, ideològic, al servei de “Catalunya” i els “Catalans”.

Mentrestant, la relació econòmica “Vitges Ibertrans” i “Autos Riera” anava empitjorant, haviem d'anar perseguint a la agent de viatges/diputat, perquè els nostres plans de producció/ingressos, inversió/pagaments, es desmuntava, era una situació insostenible. Finalment va semblar que el problema es desencallaria. Segons ell, el seu nou càrrec polític, l'hi ocupava tant de temps que no podia ocupar-se de l'agencia. Ens va proposar que ens la quedéssim a canvi del deute. Ho varem estudiar, ho varem pactar, varem voler, també, que ell es quedés unes poques accions simbòliques, com a garantia de la nostra inversió. Un document addicional, signat per totes les parts, l'hi prohibia tota mena d'accions i gestions econòmiques en nom de l'agencia, que, després, degué d'oblidar....
Signats els documents de compra/venta d'accions davant el notari, vaig passar a ser el nou director/gerent de la societat, amb totes les obligacions i responsabilitats que el càrrec comportava. De seguida varem treballar en un nou projecte per a fer unes ampliacions i crear una xarxa de més punts de venta. Per parlar d'aquest canvis i projectes varem concertar una entrevista “el Conseller de Turisme de la Generalitat” el senyor “Francesc Sanuy”, a la seva seu del Passeig de Gràcia de Barcelona. Em va atendre i escoltar molt amablement, però, al final, va dir-me que m'havien de donar una mala noticia: ”... vostès s'han quedat les accions d'una societat, però el títol oficial de l'agència de viatges que l'autoritzava a poder exercir aquesta activitat, es va haver de retirar, ja no existeix...”. Va explicar que havien anat rebent reclamacions d'impagaments de tot Europa, que la Generalitat, mentre hi varen haver diners en el perceptiu fons de garantia de l'agencia de viatges va anar pagant. Esgotat quest fons, sense que s'atenguessin els avisos i els requeriments per normalitzar la situació econòmica, se l'hi havia retirat el títol i, per tant, quedava sense poder operar. Aquell “Conseller de Turisme” del govern de la Generalitat, tot i saber que el responsable de tot aquell “affaire” era un diputat del seu mateix partit, va complir amb la seva obligació, sense fer concessions partidistes. El que no sabia, era que la societat havia canviat d'accionistes, de propietaris i de direcció.

El disgust i la frustració d'aquesta estafa varen ser molts greus, les conseqüències econòmiques encara més. Varem tenir un gran debat per a cercar solucions, havíem de recuperar els diners, i no podíem deixar sense servei a tants clients fidels. El primer que vaig descartar va ser recórrer a la justícia, perquè , ni llavors , ni ara, em mereix cap confiança, tampoc vaig voler fer el que un client i amic m'aconsellava, enviar aquesta història a la revista “Interviu”, probablement la millor idea, perquè he anat descobrint que, aquesta mena de gent, no es preocupa de com fan les coses ni el que fan, tampoc com les aconsegueixen, només els molesta que se sàpiga.

El meu primer “procés judicial” me'l va fer el meu pare quan jo voltava els set anys. Va ser una criaturada, una mentida d'un amic meu, que jo em vaig fer meva. Aquell nen, sempre em demanava la bici, i jo, que mai he volgut compartir res, ni ningú, del que m'estimo, no li deixava. Però, un dia, va venir amb un rellotge petitó de senyora, dient que: “l'havia trobat al passeig de mar”,i que me'l donava a canvi d'una volta en bici. Quan vaig anar a casa, vaig ensenyar el rellotge dient que l'havia trobat al passeig de mar, sense parlar de la bicicleta ni de l'altre nen. La cosa es va complicar perquè aquell nen, el rellotge l'havia agafat de la seva germana mes gran, hi ho varen denunciar al jutjat de pau. Al cap d'uns dies, el jutge de pau, amb un ajudant, es va presentar a casa. El jutge, un tal “Joan Ribas i Martí”, era un home immensament gras, home del “reǵimen” i “falangista”. Estaven asseguts al banc del despatx, enraonant, quan jo vaig entrar. El meu pare, aquell veterà soldat de la república i “anti-régimen”, es va aixecar dient-me “ noi, vine cap aquí” i , palplantat davant meu, va preguntar-me: “Aquell rellotge vas dir que l'havies trobat?”, jo vaig respondre “ Si.” Tot seguit em va ventar dues hòsties extraordinàries. No s'en va parlar mai més, ni del rellotge ni de les bufetades. Jo, mai més ho vaig oblidar, al contrari, ho vaig valorar positivament, va ser una gran lliçó, un acte de justícia ràpid, contundent, i just, fet per el meu propi pare, en el moment precís.

Després de tanta dictadura, havíem idealitzat molt la democràcia. En el record històric d'aquells polítics, demòcrates honrats i honestos que varen treballar per Catalunya en moments molt difícils, estava convençut de que tots, havien de reunir aquells mateixos valors, no podia ser d'altre manera. Per això, en el record d'aquell primer procés judicial d'infantesa, vaig decidir explicar els fets de l'estafa del diputat i la seva família, demanant ajut, sense fer soroll mediàtic, ningú n'havia de fer res, i ho feia a en Jordi Pujol i Soley, el seu pare i patró, polític i moral, també d'ideologia, i patriotisme al servei de Catalunya i els catalans. No havia de ser un problema econòmic per part de la família Montalat Coll. Que, a part d'un xalet, com a primera residencia en zona privilegiada figuerenca, gaudia també, d'un segon xalet a Maçanet de Cabrenys i un tercer a Cadaqués, a mes dels importants negocis i establiments dels Coll

En Jordi Pujol mai va contestar a la meva carta de denúncia, petició d'ajut i , també, d'indignació. Després, a mesura que he anat seguint la història d'en Pujol i “ el pujolisme” ho he anat entenent. Ja ho deia Sèneca 21segles enrere: “El favor de les persones innobles només es pot trobar per mitjans innobles”, i, els meus no ho eren, només defensava el favor de recuperar el que era meu, cosa justa i noble.

Al cap d'uns mesos, la carta enviada a Pujol, la va contestar un tal Roca Junyent, que , llavors tenia un càrrec important a la” convergència pujolista”. Ho feia, també per carta, i deia que entenia la meva indignació i tot de paraules suaus, però, el que era totalment surrealista, era al final, que deia que s'hauria de demostrar!. O era un repte d'advocat experimentat, o era una investigació que pretenia fer?. Amb lo fàcil que hagués sigut preguntar al seu col·lega, Conseller de Turisme, que havia passat amb l'agència de viatges títol G.A.T 423!! I aviat li haurien aclarit. El que si va ser vàlid, va ser el meu títol de director gerent de “Viages Ibertrans S.A.”, que va fer que hagués d'acomiadar als empleats i tancar les oficines.



Tot i que la sabia cultura popular d'aquest país diu: “ advocats i procuradors, al infern de dos en dos” sense tenir-hi confiança, demanant sort, varem anar a trucar la porta de la justícia. Aquesta vegada, un cunyat meu, va adreçar-me a un amic seu, l'advocat, Rafel Buxó i Bosch de Barcelona.
Va començar, llavors, la conversa prèvia per a exposar els fets, l'historial, els documents, etc. i, “la justícia es molt lenta” tot un tòpic que repeteixen els d'aquest col·lectiu. No se quants advocats hi deu haver que operin a Barcelona, un miler?, dos?, no ho se, però, ves quina casualitat, que estigues casat amb una figuerenca, potser no n'hages trobat cap mes, i aquest estava casat amb una figuerenca “de Can Fita”, dels motors, una família de la “Jet-set”, com les procuradores, les que havien de procurar que recuperéssim els diners estafats, “les germanes Bordas Poch”, esposa i cunyada de l'alcalde pujolista, “l'Eduard Puig Vayreda”. Tots de la “Jet-set” que, a Figueres, també n'hi ha, com els seus amics de la família Montalat i Coll.

Va anar passant el temps, i “la justícia es molt lenta”. Mai varem haver de declarar, amb ningú d'aquest col·lectiu, ni fiscal, ni procuradors, ni jutge, tampoc cap trobada amb els acusats d'estafa, només amb l'advocat Buxó: “...tot va seguint el seu curs, però es molt lent.” mai va voler cap “previsió de fons”!, i, d'això fa mes de 25 anys i hem comprovat que la justícia es molt lenta i sobretot, injusta i corrupte.

“Jo declaro que la justícia no es altre cosa que la conveniència del mes fort, del poder”. Això, no soc jo qui ho declara, ho deia Plató, 2.500 anys enrera, jo ho he pogut constatar. De fet, aquest cas del diputat estafador, i família a la meitat dels anys vuitanta va tenir una gran similitut amb un altre procés històric meu, encomanat a un advocat de Girona, un tal “Pere Ribas Culubret” a la segona meitat dels anys seixanta. Voliem evitar que es malvenguessin dos garatges del patrimoni familiar, que, havent-hi hagut un abandonament familiar, confirmat per documents, com el del alcalde Valls de l'època a Blanes, també de la guàrdia civil de Calella de la Costa, i una acta Notarial en la que, xofers, mecànics, clients i amics de la família, ho confirmaven. Va anar passant el temps, mai va voler, ni demanar cap previsió de fons, ni varem haver de declarar, i, quan ens adonarem les finques s'havien malvenut. Almenys una d'elles, va engruixir l' estimat patrimoni matrimonial d'una tal Carmen Gironés! Cap document va ser retornat.

Un patriotisme mal entès va fer que aquest fets de la meitat dels anys vuitanta me'ls guardés silenciats. Als anys quaranta i pocs anys meus, em sentia jove i valent, tenia projectes, il·lusions, volia salvar la meva empresa familiar, una lluita que, derrotat i humiliat, va finalitzar l'any 1999, quan no hi havia crisi, quan mes producció tenia l'empresa.

L'any 2004 un fet barroer, provocat per un servidor del pujolisme de la meva població d'adopció: Llambilles, un tal Pere Serra i Marcó, va saber que jo tenia problemes econòmics i va aprofitar aquest pecat meu de manera partidista. Aquest fet va canviar les coses. Des de llavors, vaig ferme el propòsit de fer saber a tothom d'on venien els meus problemes econòmics, les conseqüències d'aquesta història,i les persones que hi varen intervenir, els uns estafant, els altres encobrint, utilitzant el poder com a eina principal. És el cas “Montpuro” que no te cap més finalitat que no sigui divulgativa, que se sàpiga. I ho faig per la meva dignitat i per la memòria històrica familiar i empresarial, tot hi sabent que a las persones a qui denuncio mediàticament, no son “persones humanes”, son “poder”.
“Amb la raó i la veritat, no et deixis trepitjar mai per ningú”, això es el que faig, avi.
La tasca mediatica del “Montpuro”, la vaig posar en marxa al gener de 2005, enviant el resum d'aquesta historia d'estafa-encobriment, a cercles del “pujolisme”, en previsió de que, si ho anava ventilant, com ara faig, no poguessin dir que no en sabien res.

La segona actuació va ser mes contundent, vaig escriure la segona carta a Jordi Pujol i Soley, entrada i segellada a la seva oficina del Passeig de Gràcia de Barcelona el 7 de desembre de 2005. ho feia ara que ja estava jubilat, per a recordar-l'hi que als anys 80 l'hi havia demanat ajut, denunciant l'estafa que m'havia fet un seu diputat al parlament. Recordava també, que ell va ser l'encobridor d'aquell delinqüent i això, també es un pecat contra la llei dels homes. La carta acabava dient-l'hi: “Jordi Pujol, passem comptes? Ara toca!”, P.D.: “aquesta es una carta oberta”. Tampoc va tenir resposta, però jo, amb pròlegs diferents la vaig fer arribar a clients i amics, a periodistes de premsa i ràdio, historiadors, arxius, a seccions locals i comarcals del “pujolisme”, el president Benach del parlament, al president Maragall del primer govern de coalició de la Generalitat, i l'explico a tothom que puc i la vulgui escoltar.

Fins ara, tots els intens he fet per a que el mon mediàtic ho publiqui no ha trobat espai de difusió, no he aconseguit trobar cap Ramon Barnils, el meu ídol periodístic. He deixat de llegir els diaris habituals, els trobo d'un partidisme insultant que atenta contra la llibertat i el dret a la informació dels ciutadans.

Quan em vaig assabentar que un tal Manuel Cuyàs estava escrivint el segon volum de les biografies d'en Jordi Pujol vaig fer-l'hi arribar la segona carta amb una nota adjunta que, entre altres coses, deia: “l'empresa “Autos Riera de Blanes 1914-1998” i les 4 generacions que hi treballàrem i l'estimàrem, ens sentiríem molt honorats de tenir-hi un apartat”. Després de resistir dues dictadures, una guerra civil, la vella de empresa s'havia de sacrificar per una causa tan noble com es el “pujolisme”.

No va tenir èxit, a l'obra no s'hi fa menció. Els meus amics tertulians, em fan notar que no es una biografia el que en Cuyàs tenia encarregat, sinó unes memòries i, a certa edat, la memòria falla, L'altre cosa es que s'hagués fet una historia, verídica, ben documentada, sense trampes. Per altre banda, a mi, m'informen que aquest tal Manel Cuyàs te un càrrec directiu al diari El Punt de Barcelona, es director de series o allò mes popular que en diuen novel·les o, culebrons i, es clar, jo l'hi feia arribar una historia verídica.

Els meus companys fan seguiment dels fets i noticies de casos del “pujolisme” i del Bipartit, Convergència i Unió, o CiU, a qui nomenen la Federació, aquest matrimoni de conveniències que, sinó fem cas al bisbe Casaldàliga quan diu que la democràcia no es votar, callar i mirar la tele, aviat ens trobarem amb un nou tripartit: CiU i PP, el seu aliat natural, L'enemic legal més gran de Catalunya amb qui ja vam tenir relacions pecaminoses en èpoques Aznarianes. Tampoc es pot descartar un pacte amb la, encara legal, falange si d'aquests depengués recuperar la poltrona de la Generalitat, la que fa set anys, segons diu la ex-primera dama, els hi varen robar.

I, es que si et roben el que creies teu, com la Generalitat de Catalunya, com Catalunya, ha de ser una gran decepció, després de vint-i-tres anys sentint-te'n propietari, un gran disgust. Jo en puc donar fe, doncs a mi em varen robar, no el que creia meu sinó el que era meu.

La música i les cançons, sempre que siguin ben musicades i diguin coses, m'han acompanyat molt en els meus viatges. Ara, tinc tres composicions molt especial i estimades. L'una diu “que tingueu sort ...”, es d'en Lluís Llach. L'altre, “No es això companys, no es això ...” que, si no vaig errat també es d'en Llach. La tercera de títol i lletra poc refinats, parla d'un suposat que diu “si els fills de puta volessin, no veuríem mai el sol”, no sé qui n'és l'autor, la vaig sentir interpretada per en Marc Parrot i, per si de cas, quan no veig el sol, m'afanyo a comprovar que nomes siguin els núvols que l'amaguen.

Quan a la meitat dels anys 80, per primera vegada, vaig escriure a Jordi Pujol explicant-l'hi uns fets delictius, demanant-l'hi ajut, també renyant-lo, es perquè en ell, només hi veia el demòcrata seriós honest, treballant per Catalunya, sense cap altre interes, de franc si hagués calgut, no podia ser d'altre manera. Encara no coneixia al veritable Jordi Pujol, perquè ell, com a pare, encara que només polític i d'ideologia, no va ser com el meu, que va donar-me una gran lliçó de justícia, castigant la meva infantil mentida, salvant, també, la honestedat familiar.
En Pujol, incomprensiblement, va amagar-ho tot, desprestigiant el seu partit, la democràcia i El Parlament de Catalunya. També, arruïnant una petita i estimada empresa familiar.

Però el més irritant encara havia de venir, deixeu-me desfogar, perquè en Josep Montalat i Cufí, aquell estafador meu, el van tornar a posar a les llistes electorals del parlament de Catalunya per l'alt Empordà, per les eleccions de la legislatura de 1988, i va tornara sortir elegit i va tornar a “fer la siesta” al semicercle del parlament -veieu foto- , cobrant amb diners públics, també meus, i va poder fer una pel·lícula, el seu gran somni, amb diners públics, també meus, “el teatre museu Dalí tanca a les 7” feta l'any 1989, algú l'ha vista?


 
És amb aquesta mala experiència que, després, et dediques a fer un seguiment intens als del “pujolisme” i al seu patró i, per tot el que s'ha publicat i dit, coneixes al veritable Jordi Pujol, aquest gran comediant, l'home de missa que, davant d'una colla de capellans al Collell, deia que ell procurava viure la fe catòlica tan bé com sabia! Coneixes el polític de dretes, nacionalista i prou. També el mes important dels espavilats de la democràcia, les seves actituds de cacic. El banquer, d'aquest gremi que estan arruïnant tots els països desenvolupats d'occident que ens feien el favor de concedir-nos un magnífics crèdits tot cobrant-nos casi un 20% d'interès. Els seus títols i condecoracions, el més curiós, el de Español del Año, i naturalment, Medalla D'or de la Generalitat, i prou, deixem-ho aquí... Coneixes, també, els cassos del “pujolisme”, com el cas Banca Catalana amb víctimes estalviadores, que, juntament amb el fiscal Villarejo, deviem ser els únics en creure que hi havia delicte. Delicte que va acabar en res, ja que van tenir l'habilitat de fer creure a tothom que quant s'acusava a Banca Catalana i els seus banquers, s'atacava Catalunya. Casos del col·lectiu de la justícia relacionada amb el “pujolisme”, com el cas Pasqual Estivill i el cas Piqué Vidal, jutge i advocat, jutjats i empresonats. Així com els casos dels polítics de la mateixa empresa, com el cas Pretoria, amb en Prenafeta i l'Alavedra, de moment, nomes emmanillats per a fer la foto. El cas Collell. El cas Calzada, president de la Caixa Girona, galerista d'art, president Fundació Principies de Girona, el Borbó que regnarà com a Felipe V+I, no, no es el Chiquito de la Calzada, es un polític, pujolista, d'Olot, la Garrotxa. El cas de la Rosa, empresari modèlic, segons en Pujol. El cas Ferrocarrils de la Generalitat. El cas del Canal Algerri-Balaguer. El cas Montpuro, el meu. Sense oblidar el cas del problema 3%, valentament explicat pel president Maragall. El mes recent i escandalós cas Palau de la Musica, amb en Fèlix Millet, cognom il·lustre, Creu de Sant Jordi, entrenat per a robar, també per a ell mateix i confes, en llibertat, amb molts implicats... I, al final, taral·leges aquella cançó que diu “no es això, companys, no es això “, i mires al cel per assegurar-te que nomes son núvols el que no et deixa veure el sol, i maleïxes la sort que vares tenir el dia que vas demanar auxili a aquell molt honorable, amb Medalla d'Or, que, segurament baix de caritat cristiana, va confondre prestigi per justícia, prioritzant el fals prestigi, el seu, a la justícia dels ciutadans, la meva.

Cruelment humiliat, no vols veure que l'empresa es va esquerdant i, tossut, continues intentant salvar el que, ara, te'n adonar-se, era insalvable, perquè ja ho deia Sèneca 23 segles enrere: “quan una part del tot cau, allò que queda no esta segur”, i, efectivament, va caure i les conseqüències d'aquesta caiguda van anar vinguen. L'any 1998, després de 14 des de l'estafa, varen tancar Autos Riera de Blanes 1914, tal com diu el diploma d'empreses antigues gironines. Tot seguit al 1999, L'agencia de viatges Blancars, amb oficines a Blanes, Figueres i Cadaqués que havíem creat l'any 1986, per no perdre ni deixar sense servei a clients/amics molt fidels. El mateix 1999, varem vendre la casa que, amb tanta il·lusió, havien construït 19 anys enrere, vendre-la, malvendre-la, abans no se la quedi La Caixa.

No batejaríem cap mes autocar, aquella tradició d'integrar els cotxes a la família. El penúltim, El Vila de Blanes, l'any 1981, amb una festa a l'esplanada del port i l'assistència de la majoria de les organitzacions culturals esportives i polítiques de la vila. Estaven tocats per l'eufòria de la recuperació de la democràcia i ho varem celebrar solemnement. L'últim havia sigut l'Empordà com a record de les terres que havien vist néixer l'avi Riera i que tant estimava.



No aniríem mes a “repartir felicitat”, que va dir en Pere, un company d'escola des de pàrvuls, un dia que estàvem encotxant una colla d'amics engrescats, per anar de viatge a conèixer països d'Europa. Tampoc viuríem més aquelles rebudes, dels cinc fills, saltant i brincant, cridant d'alegria, quan després de dies fora, veien arribar el cotxe del pare. Era el més extraordinari i esperat de cada viatge.

Llavors varem haver de dedicar-nos a activitats que mai haguéssim pensat haver de fer per subsistir. Als cinc fills no varem poder donar-los el benestar ni els estudis que volíem, tampoc ajudar-los en les seves aficions esportives i artístiques. Finalment també es va trencar el matrimoni i vaig tornar a viure sobre rodes, de manera més continuada, a bord del “Rodaniu”, i fer-ho com a “jubilat sis-cents eurista”, dedicat a passar comptes pendents, com aquests del “cas Montpuro”, també a escriure un tema educatiu per “l'art de la perfecta conducció”, com a part de l'obra per la mobilitat sobre rodes “El cor al volant”, que pretén fer el país més civilitzat i segur, transitant per les carreteres.

Escrivint tot això no vull fer pena ni llàstima, només pretenc despertar la humanitat que portem dins nostre, per entendre el dolor de les persones, també la ràbia que en ocasions es pot sentir, el que no desitjaria mai ni al meu pitjor enemic, si es que en tingués algun, ni al mateix Jordi Pujol.

No acabaríem mai de parlar del “Circ de la política Pujolista”. Ara, (octubre de 2010), el “pujolisme” diu que te una organització salva-empreses, “eines contra la crisi”, no paren de repetir que cal crear-ne de noves. Es el més surrealista que els de “Autos Riera de Blanes 1914” mai havien vist.

Ara també, a tocar de les properes eleccions parlamentàries, tot s'hi val, la continuada i mai aturada campanya electoral del “pujolisme”, que fa una trentena d'anys que no para, enguany, agafa unes proporcions descomunals. Un tal David Madi, el noi de “can Floid”, engega una campanya a l'americana. Ara, res de “cases grans del catalanisme”, tampoc res d'“anar a cal notari”, “ara no toca”. Ara toquen banderes, nou banderes, quan amb una de sola, estelada, i una “constitució” com tenen les nacions normals, solucionaríem tots els problemes.. També toca cartells i fulletons grossos, molt grossos, que diuen que amb el “pujolisme” tots riurem, com jo, que amb aquesta espècie política, ric sense parar des dels anys vuitanta. I algú tindrà que pagar “el gasto”, algú que acabarà essent el poble, el de sempre.

I el candidat? El candidat a presidir i manar aquest poble colonitzat, amb un estatut que ben poca cosa deixa per manar, es un tal Artur Mas, el noi de “Can Mas dels ascensors”, una empresa que quan va pujar tant amunt, se'n va anar al cel, va muntar quelcom diferent a Leichestein, país ideal per fer-hi inversions. L'Artur, va anar llavors a reciclar-se a empreses de “Can Prenafeta”, que devia ser tota una garantia per valorar el currículum. Després ja va entrar a la política, era “l'Artur Mas escolti-miri”, un xicot amb la clenxa al costat de la dreta, en direcció diagonal, tota una pista per el que pot ser la seva política. Temporalment va ser elegit hereu polític per el mateix Jordi Pujol, en un acte “caciquil”, propi d'ell que es l'amo. L'Artur, fent de oposició a l'Ajuntament de Barcelona, diuen que era el que sabia tocar-li millor “els oremus” a l'alcalde Pasqual Maragall, i això és una habilitat especial, que a part de tenir una intel·ligència notable d'espavilat, cal també tenir moltes galtes i poca vergonya. Amb aquestes habilitats innates, ha ant fent d'oposició al Parlament i al govern. Si algun dia arriba a presidir aquesta institució, el primer que haurà de fer, serà uns monuments d'agraïment a fets, accidents i fenòmens tempestuosos, com la “crisi general”, a la que ells també deuen haver contribuït, encara que només sigui com a conseqüència dels casos del “pujolisme”, també pel trist “incendi de Horta de Sant Joan”, i per “la nevada del mes de març últim”, que ells varen aprofitar per fer “una oposició pecaminosa”, i faig servir aquesta expressió, sovint, perquè tal com diem per terres gironines, “ells son gent de missa” i jo només sóc creient.
Però encara hi ha un fet més greu d'aquest candidat a president de la Generalitat, i no és una opinió, es un fet.

Deixeu-me tornar enaltir el més sagrat d'un país en democràcia, encara que sigui vençut i colonitzat, com el nostre, el seu Parlament. Amb una trentena d'anys en democràcia, al Parlament, s'hi ha anat fent feina, però limitats per “La Constitución Española” i “l'Estatut”, grans alegries,al Parlament no les hem tingut.
La reforma de l'Estatut pel govern del President Maragall, no va ser una feina fàcil, per moltes raons, per molts interessos partidistes, però finalment, en una sessió històrica del Parlament, el 30 de setembre del 2005, es va aprovar el nou Estatut, amb el vot favorable de quasi la totalitat dels Diputats, per majoria absoluta.
Després d'aquest dia històric i memorable, aquest tal Artur Mas, se'n anava a Madrid al Palau de la Moncloa, d'en Zapatero, per negociar, bescanviar, vendre o el que convingués d'aquell Estatut aprovat a canvi d'aconseguir el càrrec de “President de la Generalitat de Catalunya”. Un acte d'alta traïció al Parlament i a tot el que aquesta institució representa, que haurien d'haver castigat, vetant aquest candidat per ocupar cap càrrec públic. No cal dir que aquell Estatut sortit d'aquell 30 de setembre, entre traïcions, “guerra/cepillo”, “Tribunal Constitucional”... va quedar en una caricatura del que era.

Amb tot, el més greu serà si el proper 28 de novembre, els ciutadans de Catalunya voten “pujolisme”, que confirmaria que tenim una “societat malalta”, sense valors ni autoestima, tampoc orgull ciutadà, que acaba votant traïdors, corruptes i pillets i després no deu poder fer altra cosa que engegar la tele per mirar que ha fet el Barça...

Jo, quan vaig al meu poble de naixement, a Blanes, els servidors i alguns seguidors del “pujolisme”, tots coneguts o saludats, començant per un tal Sagrera, “el cap comercial de la secció local de C.D.C.” que també havia viatjat amb mi, almenys una vegada de circuit per Austria, quan em troben pel carrer fan veure que no em veuen, m'ignoren. La seva “secció local”, va ser la primera en ser informada i rebre la segona carta que, al desembre del 2005, vaig trametre al seu “patró” Pujol. Ho feia, perquè si un dia aconseguia explicar-ho tothom, no m'acusessin de divulgador furtiu.

Es un fet que em fa reflexionar. No els deu agradar que expliqui el perquè aquelles velles empreses blanenques varen tancar, perquè ho varen haver de fer. Que expliqui quins varen ser els culpables, qui l'encobridor. No els deu agradar que exerceixi el meu dret a la llibertat d'expressió, a favor de la nostra dignitat personal i de la nostra memòria històrica.
Tinc la sensació que no només vaig se estafat per un diputat i encobert pel seu pare i patró polític, també que sóc reprovat pels seguidors d'una “secta mercantil-politico-religiosa” amb fanàtiques actituds.

“No és això companys, no és això...” Invoquem la sort per Catalunya, “Que tinguem sort...” i que mentrestant vigilem, atentament, que només siguin núvols el que no ens deixa veure el sol.


“Rodaniu”, octubre de 2010.



Dionís Riera Moran
“Rodaniu” de Llambilles
Bústia de correu 89
17243, Llambilles (El Gironès)