AUTOS RIERA
DE BLANES (1914–1998)
RESUM
HISTÒRIC
Nascut a
blanes el 1941, sóc la tercera de quatre generacions, dedicades al
transport, la conducció i la mecànica d'automòbils i els viatges.
L'any 1912 es va instal·lar a Blanes “Dionís Riera i Dagas”
(Rabós d'Empordà 1877 – Blanes 1955) amb la professió de ferrer
i forjador, i l'activitat de, a més de ferrar els animals,
construir eines i carruatges per a l'agricultura. Però “Dionís
Riera” ,”l'avi Riera”, tenia, també, una gran afició per els
vehicles automòbils, que tot just començaven a fabricar-se i
circular, i que, com una evolució natural, va fer que l'any 1914 ja
sigues la seva activitat principal.
L'avi Riera
era un home de caràcter , observador, encuriosit de tot, de poques
paraules, ordenat i treballador, també tocat per la tramuntana, que
va preveure l'evolució de la mobilitat de coses i persones, i el
seu caràcter social i humà. Va ser una afició-passió que va
exercir amb professionalitat i que va saber encomanar a les demés
generacions, només com a exemple, dos dels seus consells: Hauràs de
treballar, tria la feina que mes t'agradi, fes-la ben feta, i , si
pots, guanyat-hi la vida. L'altre: tinguent la raó i amb la veritat,
no et deixis trepitjar mai per ningú. Mai va insinuar res que
tingués a veure amb la usura o l'especulació.
Fins al cop
d'estat franquista del 36, les activitats principals de l'empresa
varen ser les fires i els mercats, que tenien gran activitat de
persones i mercaderies, les excursions, els desplaçaments
d'activitats esportives i culturals, essent pioners en viatges de
llargues distàncies, també, els transports d'obrers de la fabrica
SAFA, així com el servei de taxi, i els de camions i camionetes, de
manera que donaven servei a totes les necessitats de mobilitat de
transport de la gent de Blanes i les poblacions veïnes.
La guerra ho
va capgirar tot. Seguint les ordenances del “Govern de la
República”, tots els vehicles varen quedar col·lectivitzats. Al
acabar la guerra, instaurada la dictadura, els cotxes que quedaren
eren ferralla, i no hi havia material nou per suplir-los. Dels tres
germans varons de la 2a generació, només en quedava un, en Dionís,
el meu pare, que, entre el servei militar, era de la quinta del 35,
després, soldat de la república durant la guerra, i, al final,
presoner en camps de concentració franquistes, havia passat cinc
anys fora de casa. Els va caldre molt d'esforç i enginy per fer
funcionar amb certa fiabilitat i seguretat els cotxes que havien
retornat a l'empresa.
Que no eren
“adictos al régimen” ho varen deixar clar des del principi. El
primer inspector que es va presentar al despatx, un tal “Don
Fernando”, va anar a petar, ell i cartera, dins del garatge, no
només per haver interromput maleducadament una conversa, parlant en
castellà, sinó perquè era un representant, d'aquell dictador,
d'aquell “assassí bajo palio”, que havia deixat un país a la
ruïna, amb fam i desolació, eliminant la majoria de la joventut, el
mes preuat de tota la societat. Aquesta “no adicción”, els va
passar factura, perquè, tinguen-hi tot el dret, ja que tenien les
concessions de fires, i mercats des de feia anys, no van aconseguir
cap nova concessió oficial de “línies regulars de viatgers” que
sol·licitaven, al revés d'algunes empreses de la competència que,
“addictes” varen aconseguir “concesiones toleradas” . Però,
per a la nostra joventut, aquella grisa etapa també va tenir moments
divertits, fent entremaliadures amb tot el que feia tuf de
franquisme, amb tots aquells personatges que, sense cap vergonya,
s'havien canviat de camisa, i de la mateixa manera que, mort al llit
aquell assassí, varen reconvertir-se en “demòcrates de tota la
vida”.
Entre
el 13 i 16 anys, conduïa la meva moto, una Peugeot de 125 c.c., amb
el “permís Seco”, era una autorització verbal i condicionada,
del capità de la Guàrdia Civil, el Capitán Seco, que anul·lava la
prohibició de conduir que m'havia imposat el Ple de l'Ajuntament de
Blanes. Aquest oficial no va voler quedar-se sense transport, doncs
jo l'hi feia de taxi, per anar a la seva “Casa Quartel” quan
perdia l'autobús cap a l'estació. La 'experiència més
extraordinària, la vaig tenir l'onze de novembre del 1973, poc abans
de l'atemptat contra en “Carrero Blanco”, quan encara es feien
execucions, com la d'en “Puig Antich”, que transportant membres
de la clandestina “Assemblea de Catalunya” en dos autocars varem
ser detinguts, interrogats i hostiats, el cotxes varen quedar
intervinguts i nosaltres, jutjats després de passar uns dies a la
famosa seu dels “grisos” de “brigada social” a la “Via
Laietana” barcelonina.
L'Empresa
mai volgué ser gran, cap de les quatre generacions hagués volgut
deixar de ser xofer per a nomes ser empresari. Tots varem competir,
entre nosaltres, per a ser els millors en conèixer les maquines i
conduir-les a la perfecció, respectant totes les normes de transit,
“l'art de la perfecta conducció” que, ara, tant malament es
practica en aquest país.
A partir de
l'any 1965, i varen haver-hi força canvis a la família i l'empresa.
Ens varem dedicar només als autocars. L'activitat dels mercats havia
anat de baixa, i els viatges, en especial els circuits de llargues
distàncies, varen agafar una gran embranzida, per el canvi de
costums i la millora de l'economia i, sobretot, perquè la majoria de
transportistes, no els volien fer aquests viatges per la poca
fiabilitat que els vehicles de l'època els mereixien. Va se llavors
que va començar una història iniciada l'any 1967 i que ho havia de
capgirar tot i havia de provocar la fi de “Autos Riera de Blanes
1914”, tal com resa un diploma concedit per “la Cambra de Comerç
de Girona” l'any 1998, fet que es va produir aquest mateix any.
Aquest any
1967 vaig conèixer en “Pitu” i l'any següent vam fer el primer
viatge junts. Aquí va començar una relació empresarial, ell com a
agent de viatges, jo com a transportista, que va durar fins l'any
1985. En “Pitu” tal com se'l coneixia popularment, era en “Josep
Montalat i Cufí” (Figueres 1928-1995) home casat i amb 4 fills. La
seva gran afició era el teatre, ell mateix era comediant. Molt
relacionat amb “el patronat de la catequística”, del que va ser
president. També amb els ateneus. Amb els orígens laborals a la
banca, va entrar al mon dels viatges de la ma d'un capellà, fent
peregrinacions. Més tard, va crear la seva pròpia agencia, “Viages
Ibertrans S.A.” que tenia la llicencia d'activitat “G.A.T 423”,
amb seu central a Figueres i sucursal a Barcelona. Una societat
familiar d'ell mateix, com a director gerent, la seva dona, “Carmen
Coll Soms”, i el seu fill gran “Joan Montalat Coll” com a
accionistes. Aquesta nostra relació comercial mai va ser fàcil, al
contrari, es una historia apassionant, que necessitaria molt espai i
temps per a explicar-la.
Iniciada la
democràcia, allò que havia de fer realitat totes la nostres
il·lusions i esperances ciutadanes, en “Pitu” que havia sigut
fundador de C.D.C., el partit polític d'en “Jordi Pujol” el
“pujolisme”, a Figueres, va anar a les llistes electorals de
l'ajuntament d'aquest municipi i va sortir elegit regidor (1979 a
1983). Més tard, algun il·luminat el va posar a les llistes
electorals per al “Parlament de Catalunya” (l'any 1984) i, també,
va sortir elegit diputat per “l'Alt Empordà” al “Parlament”,
la institució més sagrada d'un país en democràcia. En “Pitu”,
amb el tractament d'il·lustre senyor”, entrant a l'història del
partit d'en “Jordi Pujol” el “pujolisme”, que d'aquesta
manera es convertia en el seu pare i patró polític, moral,
ideològic, al servei de “Catalunya” i els “Catalans”.
Mentrestant,
la relació econòmica “Vitges Ibertrans” i “Autos Riera”
anava empitjorant, haviem d'anar perseguint a la agent de
viatges/diputat, perquè els nostres plans de producció/ingressos,
inversió/pagaments, es desmuntava, era una situació insostenible.
Finalment va semblar que el problema es desencallaria. Segons ell, el
seu nou càrrec polític, l'hi ocupava tant de temps que no podia
ocupar-se de l'agencia. Ens va proposar que ens la quedéssim a canvi
del deute. Ho varem estudiar, ho varem pactar, varem voler, també,
que ell es quedés unes poques accions simbòliques, com a garantia
de la nostra inversió. Un document addicional, signat per totes les
parts, l'hi prohibia tota mena d'accions i gestions econòmiques en
nom de l'agencia, que, després, degué d'oblidar....
Signats els documents de compra/venta d'accions davant el notari,
vaig passar a ser el nou director/gerent de la societat, amb totes
les obligacions i responsabilitats que el càrrec comportava. De
seguida varem treballar en un nou projecte per a fer unes ampliacions
i crear una xarxa de més punts de venta. Per parlar d'aquest canvis
i projectes varem concertar una entrevista “el Conseller de Turisme
de la Generalitat” el senyor “Francesc Sanuy”, a la seva seu
del Passeig de Gràcia de Barcelona. Em va atendre i escoltar molt
amablement, però, al final, va dir-me que m'havien de donar una mala
noticia: ”... vostès s'han quedat les accions d'una societat, però
el títol oficial de l'agència de viatges que l'autoritzava a poder
exercir aquesta activitat, es va haver de retirar, ja no
existeix...”. Va explicar que havien anat rebent reclamacions
d'impagaments de tot Europa, que la Generalitat, mentre hi varen
haver diners en el perceptiu fons de garantia de l'agencia de viatges
va anar pagant. Esgotat quest fons, sense que s'atenguessin els
avisos i els requeriments per normalitzar la situació econòmica,
se l'hi havia retirat el títol i, per tant, quedava sense poder
operar. Aquell “Conseller de Turisme” del govern de la
Generalitat, tot i saber que el responsable de tot aquell “affaire”
era un diputat del seu mateix partit, va complir amb la seva
obligació, sense fer concessions partidistes. El que no sabia, era
que la societat havia canviat d'accionistes, de propietaris i de
direcció.
El disgust i
la frustració d'aquesta estafa varen ser molts greus, les
conseqüències econòmiques encara més. Varem tenir un gran debat
per a cercar solucions, havíem de recuperar els diners, i no podíem
deixar sense servei a tants clients fidels. El primer que vaig
descartar va ser recórrer a la justícia, perquè , ni llavors , ni
ara, em mereix cap confiança, tampoc vaig voler fer el que un client
i amic m'aconsellava, enviar aquesta història a la revista
“Interviu”, probablement la millor idea, perquè he anat
descobrint que, aquesta mena de gent, no es preocupa de com fan les
coses ni el que fan, tampoc com les aconsegueixen, només els molesta
que se sàpiga.
El meu
primer “procés judicial” me'l va fer el meu pare quan jo voltava
els set anys. Va ser una criaturada, una mentida d'un amic meu, que
jo em vaig fer meva. Aquell nen, sempre em demanava la bici, i jo,
que mai he volgut compartir res, ni ningú, del que m'estimo, no li
deixava. Però, un dia, va venir amb un rellotge petitó de senyora,
dient que: “l'havia trobat al passeig de mar”,i que me'l donava a
canvi d'una volta en bici. Quan vaig anar a casa, vaig ensenyar el
rellotge dient que l'havia trobat al passeig de mar, sense parlar de
la bicicleta ni de l'altre nen. La cosa es va complicar perquè
aquell nen, el rellotge l'havia agafat de la seva germana mes gran,
hi ho varen denunciar al jutjat de pau. Al cap d'uns dies, el jutge
de pau, amb un ajudant, es va presentar a casa. El jutge, un tal
“Joan Ribas i Martí”, era un home immensament gras, home del
“reǵimen” i “falangista”. Estaven asseguts al banc del
despatx, enraonant, quan jo vaig entrar. El meu pare, aquell veterà
soldat de la república i “anti-régimen”, es va aixecar dient-me
“ noi, vine cap aquí” i , palplantat davant meu, va
preguntar-me: “Aquell rellotge vas dir que l'havies trobat?”, jo
vaig respondre “ Si.” Tot seguit em va ventar dues hòsties
extraordinàries. No s'en va parlar mai més, ni del rellotge ni de
les bufetades. Jo, mai més ho vaig oblidar, al contrari, ho vaig
valorar positivament, va ser una gran lliçó, un acte de justícia
ràpid, contundent, i just, fet per el meu propi pare, en el moment
precís.
Després de
tanta dictadura, havíem idealitzat molt la democràcia. En el record
històric d'aquells polítics, demòcrates honrats i honestos que
varen treballar per Catalunya en moments molt difícils, estava
convençut de que tots, havien de reunir aquells mateixos valors, no
podia ser d'altre manera. Per això, en el record d'aquell primer
procés judicial d'infantesa, vaig decidir explicar els fets de
l'estafa del diputat i la seva família, demanant ajut, sense fer
soroll mediàtic, ningú n'havia de fer res, i ho feia a en Jordi
Pujol i Soley, el seu pare i patró, polític i moral, també
d'ideologia, i patriotisme al servei de Catalunya i els catalans. No
havia de ser un problema econòmic per part de la família Montalat
Coll. Que, a part d'un xalet, com a primera residencia en zona
privilegiada figuerenca, gaudia també, d'un segon xalet a Maçanet
de Cabrenys i un tercer a Cadaqués, a mes dels importants negocis i
establiments dels Coll
En Jordi
Pujol mai va contestar a la meva carta de denúncia, petició d'ajut
i , també, d'indignació. Després, a mesura que he anat seguint la
història d'en Pujol i “ el pujolisme” ho he anat entenent. Ja
ho deia Sèneca 21segles enrere: “El favor de les persones innobles
només es pot trobar per mitjans innobles”, i, els meus no ho eren,
només defensava el favor de recuperar el que era meu, cosa justa i
noble.
Al cap d'uns
mesos, la carta enviada a Pujol, la va contestar un tal Roca Junyent,
que , llavors tenia un càrrec important a la” convergència
pujolista”. Ho feia, també per carta, i deia que entenia la meva
indignació i tot de paraules suaus, però, el que era totalment
surrealista, era al final, que deia que s'hauria de demostrar!. O
era un repte d'advocat experimentat, o era una investigació que
pretenia fer?. Amb lo fàcil que hagués sigut preguntar al seu
col·lega, Conseller de Turisme, que havia passat amb l'agència de
viatges títol G.A.T 423!! I aviat li haurien aclarit. El que si va
ser vàlid, va ser el meu títol de director gerent de “Viages
Ibertrans S.A.”, que va fer que hagués d'acomiadar als empleats i
tancar les oficines.
Tot i que la
sabia cultura popular d'aquest país diu: “ advocats i procuradors,
al infern de dos en dos” sense tenir-hi confiança, demanant sort,
varem anar a trucar la porta de la justícia. Aquesta vegada, un
cunyat meu, va adreçar-me a un amic seu, l'advocat, Rafel Buxó i
Bosch de Barcelona.
Va començar,
llavors, la conversa prèvia per a exposar els fets, l'historial,
els documents, etc. i, “la justícia es molt lenta” tot un tòpic
que repeteixen els d'aquest col·lectiu. No se quants advocats hi deu
haver que operin a Barcelona, un miler?, dos?, no ho se, però, ves
quina casualitat, que estigues casat amb una figuerenca, potser no
n'hages trobat cap mes, i aquest estava casat amb una figuerenca “de
Can Fita”, dels motors, una família de la “Jet-set”, com les
procuradores, les que havien de procurar que recuperéssim els diners
estafats, “les germanes Bordas Poch”, esposa i cunyada de
l'alcalde pujolista, “l'Eduard Puig Vayreda”. Tots de la
“Jet-set” que, a Figueres, també n'hi ha, com els seus amics de
la família Montalat i Coll.
Va anar
passant el temps, i “la justícia es molt lenta”. Mai varem haver
de declarar, amb ningú d'aquest col·lectiu, ni fiscal, ni
procuradors, ni jutge, tampoc cap trobada amb els acusats d'estafa,
només amb l'advocat Buxó: “...tot va seguint el seu curs, però
es molt lent.” mai va voler cap “previsió de fons”!, i, d'això
fa mes de 25 anys i hem comprovat que la justícia es molt lenta i
sobretot, injusta i corrupte.
“Jo
declaro que la justícia no es altre cosa que la conveniència del
mes fort, del poder”. Això, no soc jo qui ho declara, ho deia
Plató, 2.500 anys enrera, jo ho he pogut constatar. De fet, aquest
cas del diputat estafador, i família a la meitat dels anys vuitanta
va tenir una gran similitut amb un altre procés històric meu,
encomanat a un advocat de Girona, un tal “Pere Ribas Culubret” a
la segona meitat dels anys seixanta. Voliem evitar que es
malvenguessin dos garatges del patrimoni familiar, que, havent-hi
hagut un abandonament familiar, confirmat per documents, com el del
alcalde Valls de l'època a Blanes, també de la guàrdia civil de
Calella de la Costa, i una acta Notarial en la que, xofers, mecànics,
clients i amics de la família, ho confirmaven. Va anar passant el
temps, mai va voler, ni demanar cap previsió de fons, ni varem haver
de declarar, i, quan ens adonarem les finques s'havien malvenut.
Almenys una d'elles, va engruixir l' estimat patrimoni matrimonial
d'una tal Carmen Gironés! Cap document va ser retornat.
Un
patriotisme mal entès va fer que aquest fets de la meitat dels anys
vuitanta me'ls guardés silenciats. Als anys quaranta i pocs anys
meus, em sentia jove i valent, tenia projectes, il·lusions, volia
salvar la meva empresa familiar, una lluita que, derrotat i humiliat,
va finalitzar l'any 1999, quan no hi havia crisi, quan mes producció
tenia l'empresa.
L'any 2004 un fet barroer, provocat per un servidor del pujolisme de
la meva població d'adopció: Llambilles, un tal Pere Serra i Marcó,
va saber que jo tenia problemes econòmics i va aprofitar aquest
pecat meu de manera partidista. Aquest fet va canviar les coses. Des
de llavors, vaig ferme el propòsit de fer saber a tothom d'on venien
els meus problemes econòmics, les conseqüències d'aquesta
història,i les persones que hi varen intervenir, els uns estafant,
els altres encobrint, utilitzant el poder com a eina principal. És
el cas “Montpuro” que no te cap més finalitat que no sigui
divulgativa, que se sàpiga. I ho faig per la meva dignitat i per la
memòria històrica familiar i empresarial, tot hi sabent que a las
persones a qui denuncio mediàticament, no son “persones humanes”,
son “poder”.
“Amb la
raó i la veritat, no et deixis trepitjar mai per ningú”, això es
el que faig, avi.
La tasca
mediatica del “Montpuro”, la vaig posar en marxa al gener de
2005, enviant el resum d'aquesta historia d'estafa-encobriment, a
cercles del “pujolisme”, en previsió de que, si ho anava
ventilant, com ara faig, no poguessin dir que no en sabien res.
La segona
actuació va ser mes contundent, vaig escriure la segona carta a
Jordi Pujol i Soley, entrada i segellada a la seva oficina del
Passeig de Gràcia de Barcelona el 7 de desembre de 2005. ho feia ara
que ja estava jubilat, per a recordar-l'hi que als anys 80 l'hi havia
demanat ajut, denunciant l'estafa que m'havia fet un seu diputat al
parlament. Recordava també, que ell va ser l'encobridor d'aquell
delinqüent i això, també es un pecat contra la llei dels homes. La
carta acabava dient-l'hi: “Jordi Pujol, passem comptes? Ara toca!”,
P.D.: “aquesta es una carta oberta”. Tampoc va tenir resposta,
però jo, amb pròlegs diferents la vaig fer arribar a clients i
amics, a periodistes de premsa i ràdio, historiadors, arxius, a
seccions locals i comarcals del “pujolisme”, el president Benach
del parlament, al president Maragall del primer govern de coalició
de la Generalitat, i l'explico a tothom que puc i la vulgui escoltar.
Fins ara, tots els intens he fet per a que el mon mediàtic ho
publiqui no ha trobat espai de difusió, no he aconseguit trobar cap
Ramon Barnils, el meu ídol periodístic. He deixat de llegir els
diaris habituals, els trobo d'un partidisme insultant que atenta
contra la llibertat i el dret a la informació dels ciutadans.
Quan em vaig assabentar que un tal Manuel Cuyàs estava escrivint el
segon volum de les biografies d'en Jordi Pujol vaig fer-l'hi arribar
la segona carta amb una nota adjunta que, entre altres coses, deia:
“l'empresa “Autos Riera de Blanes 1914-1998” i les 4
generacions que hi treballàrem i l'estimàrem, ens sentiríem molt
honorats de tenir-hi un apartat”. Després de resistir dues
dictadures, una guerra civil, la vella de empresa s'havia de
sacrificar per una causa tan noble com es el “pujolisme”.
No va tenir
èxit, a l'obra no s'hi fa menció. Els meus amics tertulians, em fan
notar que no es una biografia el que en Cuyàs tenia encarregat, sinó
unes memòries i, a certa edat, la memòria falla, L'altre cosa es
que s'hagués fet una historia, verídica, ben documentada, sense
trampes. Per altre banda, a mi, m'informen que aquest tal Manel Cuyàs
te un càrrec directiu al diari El Punt de Barcelona, es director de
series o allò mes popular que en diuen novel·les o, culebrons i, es
clar, jo l'hi feia arribar una historia verídica.
Els meus
companys fan seguiment dels fets i noticies de casos del “pujolisme”
i del Bipartit, Convergència i Unió, o CiU, a qui nomenen la
Federació, aquest matrimoni de conveniències que, sinó fem cas al
bisbe Casaldàliga quan diu que la democràcia no es votar, callar i
mirar la tele, aviat ens trobarem amb un nou tripartit: CiU i PP, el
seu aliat natural, L'enemic legal més gran de Catalunya amb qui ja
vam tenir relacions pecaminoses en èpoques Aznarianes. Tampoc es pot
descartar un pacte amb la, encara legal, falange si d'aquests
depengués recuperar la poltrona de la Generalitat, la que fa set
anys, segons diu la ex-primera dama, els hi varen robar.
I, es que si
et roben el que creies teu, com la Generalitat de Catalunya, com
Catalunya, ha de ser una gran decepció, després de vint-i-tres anys
sentint-te'n propietari, un gran disgust. Jo en puc donar fe, doncs
a mi em varen robar, no el que creia meu sinó el que era meu.
La música i
les cançons, sempre que siguin ben musicades i diguin coses, m'han
acompanyat molt en els meus viatges. Ara, tinc tres composicions molt
especial i estimades. L'una diu “que tingueu sort ...”, es d'en
Lluís Llach. L'altre, “No es això companys, no es això ...”
que, si no vaig errat també es d'en Llach. La tercera de títol i
lletra poc refinats, parla d'un suposat que diu “si els fills de
puta volessin, no veuríem mai el sol”, no sé qui n'és l'autor,
la vaig sentir interpretada per en Marc Parrot i, per si de cas, quan
no veig el sol, m'afanyo a comprovar que nomes siguin els núvols que
l'amaguen.
Quan a la
meitat dels anys 80, per primera vegada, vaig escriure a Jordi Pujol
explicant-l'hi uns fets delictius, demanant-l'hi ajut, també
renyant-lo, es perquè en ell, només hi veia el demòcrata seriós
honest, treballant per Catalunya, sense cap altre interes, de franc
si hagués calgut, no podia ser d'altre manera. Encara no coneixia al
veritable Jordi Pujol, perquè ell, com a pare, encara que només
polític i d'ideologia, no va ser com el meu, que va donar-me una
gran lliçó de justícia, castigant la meva infantil mentida,
salvant, també, la honestedat familiar.
En Pujol,
incomprensiblement, va amagar-ho tot, desprestigiant el seu partit,
la democràcia i El Parlament de Catalunya. També, arruïnant una
petita i estimada empresa familiar.
Però el més
irritant encara havia de venir, deixeu-me desfogar, perquè en Josep
Montalat i Cufí, aquell estafador meu, el van tornar a posar a les
llistes electorals del parlament de Catalunya per l'alt Empordà, per
les eleccions de la legislatura de 1988, i va tornara sortir elegit i
va tornar a “fer la siesta” al semicercle del parlament -veieu
foto- , cobrant amb diners públics, també meus, i va poder fer una
pel·lícula, el seu gran somni, amb diners públics, també meus,
“el teatre museu Dalí tanca a les 7” feta l'any 1989, algú l'ha
vista?
És amb
aquesta mala experiència que, després, et dediques a fer un
seguiment intens als del “pujolisme” i al seu patró i, per tot
el que s'ha publicat i dit, coneixes al veritable Jordi Pujol, aquest
gran comediant, l'home de missa que, davant d'una colla de capellans
al Collell, deia que ell procurava viure la fe catòlica tan bé com
sabia! Coneixes el polític de dretes, nacionalista i prou. També el
mes important dels espavilats de la democràcia, les seves actituds
de cacic. El banquer, d'aquest gremi que estan arruïnant tots els
països desenvolupats d'occident que ens feien el favor de
concedir-nos un magnífics crèdits tot cobrant-nos casi un 20%
d'interès. Els seus títols i condecoracions, el més curiós, el de
Español del Año, i naturalment, Medalla D'or de la Generalitat, i
prou, deixem-ho aquí... Coneixes, també, els cassos del
“pujolisme”, com el cas
Banca Catalana amb víctimes estalviadores, que, juntament amb el
fiscal Villarejo, deviem ser els únics en creure que hi havia
delicte. Delicte que va acabar en res, ja que van tenir l'habilitat
de fer creure a tothom que quant s'acusava a Banca Catalana i els
seus banquers, s'atacava Catalunya. Casos del col·lectiu de
la justícia relacionada amb el “pujolisme”, com el cas Pasqual
Estivill i el cas Piqué Vidal, jutge i advocat, jutjats i
empresonats. Així com els casos dels polítics de la mateixa
empresa, com el cas Pretoria, amb en Prenafeta i l'Alavedra, de
moment, nomes emmanillats per a fer la foto. El cas Collell. El cas
Calzada, president de la Caixa Girona, galerista d'art, president
Fundació Principies de Girona, el Borbó que regnarà com a Felipe
V+I, no, no es el Chiquito de la Calzada, es un polític, pujolista,
d'Olot, la Garrotxa. El cas de la Rosa, empresari modèlic, segons en
Pujol. El cas Ferrocarrils de la Generalitat. El cas del Canal
Algerri-Balaguer. El cas Montpuro, el meu. Sense oblidar el cas del
problema 3%, valentament explicat pel president Maragall. El mes
recent i escandalós cas Palau de la Musica, amb en Fèlix Millet,
cognom il·lustre, Creu de Sant Jordi, entrenat per a robar, també
per a ell mateix i confes, en llibertat, amb molts implicats... I, al
final, taral·leges aquella cançó que diu “no es això, companys,
no es això “, i mires al cel per assegurar-te que nomes son núvols
el que no et deixa veure el sol, i maleïxes la sort que vares tenir
el dia que vas demanar auxili a aquell molt honorable, amb Medalla
d'Or, que, segurament baix de caritat cristiana, va confondre
prestigi per justícia, prioritzant el fals prestigi, el seu, a la
justícia dels ciutadans, la meva.
Cruelment
humiliat, no vols veure que l'empresa es va esquerdant i, tossut,
continues intentant salvar el que, ara, te'n adonar-se, era
insalvable, perquè ja ho deia Sèneca 23 segles enrere: “quan una
part del tot cau, allò que queda no esta segur”, i, efectivament,
va caure i les conseqüències d'aquesta caiguda van anar vinguen.
L'any 1998, després de 14 des de l'estafa, varen tancar Autos Riera
de Blanes 1914, tal com diu el diploma d'empreses antigues gironines.
Tot seguit al 1999, L'agencia de viatges Blancars, amb oficines a
Blanes, Figueres i Cadaqués que havíem creat l'any 1986, per no
perdre ni deixar sense servei a clients/amics molt fidels. El mateix
1999, varem vendre la casa que, amb tanta il·lusió, havien
construït 19 anys enrere, vendre-la, malvendre-la, abans no se la
quedi La Caixa.
No
batejaríem cap mes autocar, aquella tradició d'integrar els cotxes
a la família. El penúltim, El Vila de Blanes, l'any 1981, amb una
festa a l'esplanada del port i l'assistència de la majoria de les
organitzacions culturals esportives i polítiques de la vila. Estaven
tocats per l'eufòria de la recuperació de la democràcia i ho varem
celebrar solemnement. L'últim havia sigut l'Empordà com a record de
les terres que havien vist néixer l'avi Riera i que tant estimava.
No aniríem
mes a “repartir felicitat”, que va dir en Pere, un company
d'escola des de pàrvuls, un dia que estàvem encotxant una colla
d'amics engrescats, per anar de viatge a conèixer països d'Europa.
Tampoc viuríem més aquelles rebudes, dels cinc fills, saltant i
brincant, cridant d'alegria, quan després de dies fora, veien
arribar el cotxe del pare. Era el més extraordinari i esperat de
cada viatge.
Llavors
varem haver de dedicar-nos a activitats que mai haguéssim pensat
haver de fer per subsistir. Als cinc fills no varem poder donar-los
el benestar ni els estudis que volíem, tampoc ajudar-los en les
seves aficions esportives i artístiques. Finalment també es va
trencar el matrimoni i vaig tornar a viure sobre rodes, de manera més
continuada, a bord del “Rodaniu”, i fer-ho com a “jubilat
sis-cents eurista”, dedicat a passar comptes pendents, com aquests
del “cas Montpuro”, també a escriure un tema educatiu per “l'art
de la perfecta conducció”, com a part de l'obra per la mobilitat
sobre rodes “El cor al volant”, que pretén fer el país més
civilitzat i segur, transitant per les carreteres.
Escrivint
tot això no vull fer pena ni llàstima, només pretenc despertar la
humanitat que portem dins nostre, per entendre el dolor de les
persones, també la ràbia que en ocasions es pot sentir, el que no
desitjaria mai ni al meu pitjor enemic, si es que en tingués algun,
ni al mateix Jordi Pujol.
No acabaríem
mai de parlar del “Circ de la política Pujolista”. Ara, (octubre
de 2010), el “pujolisme” diu que te una organització
salva-empreses, “eines contra la crisi”, no paren de repetir que
cal crear-ne de noves. Es el més surrealista que els de “Autos
Riera de Blanes 1914” mai havien vist.
Ara també, a tocar de les properes eleccions parlamentàries, tot
s'hi val, la continuada i mai aturada campanya electoral del
“pujolisme”, que fa una trentena d'anys que no para, enguany,
agafa unes proporcions descomunals. Un tal David
Madi, el noi de “can Floid”, engega una campanya a
l'americana. Ara, res de “cases grans del catalanisme”, tampoc
res d'“anar a cal notari”,
“ara no toca”. Ara toquen banderes, nou banderes, quan amb una de
sola, estelada, i una “constitució” com tenen les nacions
normals, solucionaríem tots els problemes.. També toca cartells i
fulletons grossos, molt grossos, que diuen que amb el
“pujolisme” tots riurem, com jo, que amb aquesta espècie
política, ric sense parar des dels anys vuitanta. I algú tindrà
que pagar “el gasto”, algú que acabarà essent el poble, el de
sempre.
I el
candidat? El candidat a presidir i manar aquest poble colonitzat, amb
un estatut que ben poca cosa deixa per manar, es un tal Artur Mas, el
noi de “Can Mas dels ascensors”, una empresa que quan va pujar
tant amunt, se'n va anar al cel, va muntar quelcom diferent a
Leichestein, país ideal per fer-hi inversions. L'Artur, va anar
llavors a reciclar-se a empreses de “Can Prenafeta”, que devia
ser tota una garantia per valorar el currículum. Després ja va
entrar a la política, era “l'Artur Mas escolti-miri”, un xicot
amb la clenxa al costat de la dreta, en direcció diagonal, tota una
pista per el que pot ser la seva política. Temporalment va ser
elegit hereu polític per el mateix Jordi Pujol, en un acte
“caciquil”, propi d'ell que es l'amo. L'Artur, fent de oposició
a l'Ajuntament de Barcelona, diuen que era el que sabia tocar-li
millor “els oremus” a l'alcalde Pasqual Maragall, i això és una
habilitat especial, que a part de tenir una intel·ligència notable
d'espavilat, cal també tenir moltes galtes i poca vergonya. Amb
aquestes habilitats innates, ha ant fent d'oposició al Parlament i
al govern. Si algun dia arriba a presidir aquesta institució, el
primer que haurà de fer, serà uns monuments d'agraïment a fets,
accidents i fenòmens tempestuosos, com la “crisi general”, a la
que ells també deuen haver contribuït, encara que només sigui com
a conseqüència dels casos del “pujolisme”, també pel trist
“incendi de Horta de Sant Joan”, i per “la nevada del mes de
març últim”, que ells varen aprofitar per fer “una oposició
pecaminosa”, i faig servir aquesta expressió, sovint, perquè tal
com diem per terres gironines, “ells son gent de missa” i jo
només sóc creient.
Però encara
hi ha un fet més greu d'aquest candidat a president de la
Generalitat, i no és una opinió, es un fet.
Deixeu-me
tornar enaltir el més sagrat d'un país en democràcia, encara que
sigui vençut i colonitzat, com el nostre, el seu Parlament. Amb una
trentena d'anys en democràcia, al Parlament, s'hi ha anat fent
feina, però limitats per “La Constitución Española” i
“l'Estatut”, grans alegries,al Parlament no les hem tingut.
La reforma
de l'Estatut pel govern del President Maragall, no va ser una feina
fàcil, per moltes raons, per molts interessos partidistes, però
finalment, en una sessió històrica del Parlament, el 30 de setembre
del 2005, es va aprovar el nou Estatut, amb el vot favorable de quasi
la totalitat dels Diputats, per majoria absoluta.
Després
d'aquest dia històric i memorable, aquest tal Artur Mas, se'n anava
a Madrid al Palau de la Moncloa, d'en Zapatero, per negociar,
bescanviar, vendre o el que convingués d'aquell Estatut aprovat a
canvi d'aconseguir el càrrec de “President de la Generalitat de
Catalunya”. Un acte d'alta traïció al Parlament i a tot el que
aquesta institució representa, que haurien d'haver castigat, vetant
aquest candidat per ocupar cap càrrec públic. No cal dir que aquell
Estatut sortit d'aquell 30 de setembre, entre traïcions,
“guerra/cepillo”, “Tribunal Constitucional”... va quedar en
una caricatura del que era.
Amb tot, el
més greu serà si el proper 28 de novembre, els ciutadans de
Catalunya voten “pujolisme”, que confirmaria que tenim una
“societat malalta”, sense valors ni autoestima, tampoc orgull
ciutadà, que acaba votant traïdors, corruptes i pillets i després
no deu poder fer altra cosa que engegar la tele per mirar que ha fet
el Barça...
Jo, quan
vaig al meu poble de naixement, a Blanes, els servidors i alguns
seguidors del “pujolisme”, tots coneguts o saludats, començant
per un tal Sagrera, “el cap comercial de la secció local de
C.D.C.” que també havia viatjat amb mi, almenys una vegada de
circuit per Austria, quan em troben pel carrer fan veure que no em
veuen, m'ignoren. La seva “secció local”, va ser la primera en
ser informada i rebre la segona carta que, al desembre del 2005, vaig
trametre al seu “patró” Pujol. Ho feia, perquè si un dia
aconseguia explicar-ho tothom, no m'acusessin de divulgador furtiu.
Es un fet
que em fa reflexionar. No els deu agradar que expliqui el perquè
aquelles velles empreses blanenques varen tancar, perquè ho varen
haver de fer. Que expliqui quins varen ser els culpables, qui
l'encobridor. No els deu agradar que exerceixi el meu dret a la
llibertat d'expressió, a favor de la nostra dignitat personal i de
la nostra memòria històrica.
Tinc la
sensació que no només vaig se estafat per un diputat i encobert pel
seu pare i patró polític, també que sóc reprovat pels seguidors
d'una “secta mercantil-politico-religiosa” amb fanàtiques
actituds.
“No és
això companys, no és això...” Invoquem la sort per Catalunya,
“Que tinguem sort...” i que mentrestant vigilem, atentament, que
només siguin núvols el que no ens deixa veure el sol.
“Rodaniu”,
octubre de 2010.
Dionís Riera
Moran
“Rodaniu”
de Llambilles
Bústia de
correu 89
17243,
Llambilles (El Gironès)
No hay comentarios:
Publicar un comentario